dijous, 17 de gener de 2008

L'historia...

Un bon dia d'agost passejant per la paret nord de Les Agudes al Montseny amb les cordes a l'esquena, anem en busca d'una aresta oblidada de la que me han parlat molt be pero de la qual no existeix cap informacio, tant sols se que va ser per alla als anys 60 quan aquestes parets van viure la seva epoca d'or o sigui just abans de la popularitzacio del cotxe i per alguns escaladors aquest va ser un dels seus terrenys d'aventura favorits i desde a llavors que han caigut amb un llarg oblit.
Despres de deixar enrrera la llarga tartera arribem a peu de paret i avancem per dins de una fantasmagorica fageda fins que ens acabem passant de llarg el fil de roca que buscavem, pero al nostre davant sobresurt un elegant, vertical i sugerent espero rocallos que fa que en un tres i no res m'oblidi del objectiu inicial que ens havia portat fins aqui. M'acompanya Xaro, una escaladora que esta fent les seves primeres passes verticals i que mai ha escalat una via completament desequipada, rapidament improviso un mini-curset de recuperacio de material variat i en no res m'enfilo roca amunt, escalem un centenars de metres i quedo captivat per la bellesa de l'entorn, la roca i la seva acrobatica escalada.
D' aquesta manera acabava de neixer una relacio d'amor que ha portat a engendrar un nou itinerari a un massis tant oblidat com el Montseny. De vegades quan no esperes ni busques et venen a buscar elles a tu en formes de sugerents lineas imaginaries que fan que a partir d' aquell moment no hi hagi res mes important que anar descobrint pam a pam els seus secrets passatges mes amagats.
Despres d'un mes d'agost completament Patagonic de mal temps, pluja, vent i fred i amb l'ajuda tambe de Laura aconseguin enllestir un itinerari de 230 metres prou verticals i atractius pel bell mig de la paret nord que encara restava verge de cap linea. Sincerament haguesim desitjat que sortis una linea un pel mes suau i mes fisurada, pero era un pecat deixar passar aquest inesperat regal,. Finalment i davant de tanta placa llisa vertical hem tingut que recorrer al taladre i just quan col.locava el primer parabolt de la meva vida, va passar un no se que pel meu interior que hem feia sentir com si profanes quelcom sagrat, aquesta era la primera via completament en roca que obriem, d'alpinisme ja portem unes quantes pero es ben diferent passar per llocs mai trepitjats i no deixar cap rastre rera teu.
Pero tambe trobàvem just fer la nostre aportacio al mon de l'escalada que tant ens fa gaudir de d'inoblidables rutes molt sovint equipades.
El Montseny es una serralada que fins aquest any mai ens havia cridat l'atencio i la seva magia aquest estiu ens ha atrapat i captivat, aproximacions i baixades per bucòlics paratges, escalada sobre gneis prou vertical, atletic i molt i molt disfruton, tot aixo en un ambient d'alta muntanya sense necessitat de grans quilometrades i possiblement es la via llarga mes a prop de casa que tenim. També hem descobert la feina ingrata pero finalment plenament reconfortant del que significa obrir una via, pesats portejos, neteja i jardineria, inversió de valuós temps lliure i sobre tot abusar d' algun bon amic (gracies Xaro!!).
Un cop feta la feina nomes faltava posar-li graduació i com sempre anàvem contra rellotge, en pocs dies marxaven 3 setmanes a escalar per les Espanyes i tornàvem a mitjans d'octubre, males dates per una cara nord en plena tardor, tant sols disposàvem de dos dies entre setmana per enganyar a algú prou solvent i poder fer la ressenya. Tothom ja havia tornat a la rutina diària desprès de les vacances d'agost i poques portes a les que trucar s'ens acudien. No se ben be perquè li faig l' oferiment a en Joan Bardalet un company del GEM que sobre tot fa escalada esportiva i amb qui mai hem compartit corda, no va dubtar ni un moment en apuntar-se, això si... desprès que plegues de treballar, total que a les 14.30h. sortiem de casa Joan, Laura i jo, mentres dina Joan al cotxe li explico que conec una drecera que ens fara guanyar temps sobre tot per baixar, aparquem al Turo del Home i acabem fent tanta drecera que acabem ben encigalats i perduts, gairebé a les 5 de la tarda iniciem l'escalada i en Joan al capdavant amb la seva finura va devorant llargs mentres anem consensuant el grau de la via, al arribar a la part mes dura de la ruta o sigui la vertical paret a partir del quart llarg, Laura es retira i decideix deixar-nos a nosaltres sols ja que comencem a anar molt justos d' horari, ara l'escalada es mes fina i vertical, però en Joan aconsegueix alliberar tota la via, hi ha trams en els que bufa mes del compte i d'altres que es queixa que les assegurances allunyen, però es que els friends que li penjam del arnes gairebé mai s'enrecorda de fer-los servir. El darrer llarg tot i no ser gaire exigent la visibilitat es minsa i les xapes testimonials, poca estona mes tard ens retrobem tots tres al punt mes alt de la via abraçats, eufòrics i contents, completament envoltats de foscor per tot arreu.

Cap comentari: